Parlem de... El que resta del dia de Kazuo Ishiguro

Premi Nobel de literatura 2017. Amb aquesta obra l'autor ens dóna a conèixer Stevens, majordom durant 30 anys a Darlington Hall. Home de moral estricta i plenament identificat amb la seva feina i el seu càrrec; servil, mancat d'opinió, fins i tot submís i de caràcter immobilista, fa un viatge amb cotxe per visitar la senyoreta Kenton, contrapunt del personatge. Una dona disposada a afrontar sentiments, alliberament, futur... . Mentre viatja, jornada a jornada, deixant enrere un paisatge verd i monòton, el protagonista ens explica les incidències del camí i reflexiona sobre el seu ofici i la opinió que té sobre temes diversos. Reviu la seva vida al servei de Lord Darlington, un noble anglès molt ben relacionat amb les altes esferes polítiques i amb tendències pro-nazis, i com ell s'hi ha vist implicat. Explora també els seus sentiments i les seves relacions familiars, o amb persones que han estat fonamentals en la seva vida com poden ser el seu pare, o la mateixa senyoreta Kenton. Farà balanç d'una vida que al final resultarà complexa i plena de clars obscurs.
El Viu la lectura opina:

Kazuo Ishiguro trenca molts clixés amb el seu llibre Lo que resta del dia, és un artesà en l’ús del llenguatge, i amb una estructura àgil i diferent, a través dels pensaments retrògrads i tristos d’un majordom a qui ja li resta poc de temps en la feina, i en la vida, ens mostra varies dècades de la història d’Europa, a través dels seus ulls,  tant dels personatges més senzills als més poderosos, i ens dona lliçons de vida, que el mateix personatge no se sap aplicar.  L’experiència i la memòria són dimonis que de vegades  obren un abisme sota nostre i cal saber oblidar i mirar en davant i no viure sempre del passat. És una angoixa que apareix sovint en aquest autor en diferents formulacions.

Les usuàries de Viu la lectura han gaudit molt de la lectura del darrer premi Nobel, Kazuo Ishiguro amb  el llibre Lo que resta del dia.  No han pogut però estar-se de ressaltar que tenien en ment els actors i el film. És un film tan bo, que no pots estar de comparar i posar cara als actors amb els personatges.

És un llibre trist i gris, per el nostre usuari perquè l’autor es del·laïta amb la literatura per sé i no parla d’ experiències i coses viscudes, no té aquest autor un gran bagatge vital. És un autor que viu, segons el nostre usuari, en la seva càpsula vital literària i no surt d’aquí i per tant no pot tenir la vitalitat d’un Cervantes o un Txéjov.  Per altres usuàries perquè ja el títol ho diu tot, són gent, sobre tot el narrador, que no tenen res a la vida, que el que els resta del dia, referint-se tant al fet de fer-se grans, com que la seva alta mesura de la responsabilitat i de la respectabilitat no els deixa res més que la feina i al final del dia, uns instant per fer una xocolata calenta.

Un dels temes però que es destaca és com els poderosos, els que tenen el poder executiu en qualsevol grau no els importa la gent, ni  la seva servitud, de fet són invisibles,  la classe pudent deprecia a la resta, diuen uns, altres diuen que és la època i que els canvis socials són lents i tenen moments àlgids i la Segona Guerra Mundial fou un dels punts on es produeixen canvis arreu.  Segurament, pensen, que no es pot generalitzar, però que la vida d’aquestes persones només viscuda a través dels seus senyors és trista i grisa i entenen els personatges que volen millorar, canviar de vida, viure en resum, encara que no sigui una veritable felicitat, però si emocions i passions.

Potser hauré d’aprendre  del riure, diu al final el protagonista,  i penses que finalment s’adona de com és de grisa la seva existència completament assignada a un senyor que al final no compleix les seves expectatives, però reblà, per servir millor al meu senyor. Un final decebedor, però natural, que flueix com cal. Al final la novel·la és una història de persones que cerquen un lloc en el món i el troben com poden.

La Guia (Clica sobre les imatges per fer-la gran)