Descripció de la Pàgina principal
divendres, 24 de juliol del 2026
dimarts, 14 de juliol del 2026
dilluns, 13 de juliol del 2026
dimecres, 8 de juliol del 2026
Llegim...
Qui era Michela Murgia?
Abans d’endinsar-nos en la novel·la, vam dedicar uns minuts a conèixer millor la seva autora. Michela Murgia (1972-2023) va ser una escriptora, assagista i activista italiana nascuda a Sardenya. La seva obra està profundament arrelada a la cultura i les tradicions de l’illa, però alhora aborda qüestions absolutament universals: el paper de les dones, les estructures familiars, el poder, la religió, la llibertat i la dignitat humana.
Murgia va ser una veu molt compromesa socialment. En els seus darrers anys va parlar públicament de la malaltia que patia i va defensar amb valentia la necessitat de poder decidir com volem viure els últims moments de la nostra existència. Aquesta experiència vital dona encara més profunditat a la lectura de La acabadora, publicada molts anys abans però sorprenentment coherent amb el seu pensament.
La novel·la ens transporta a la Sardenya rural dels anys cinquanta, una societat marcada per la pobresa, la religió catòlica i unes normes socials molt estrictes. En aquell context, la supervivència depenia sovint més de la comunitat que no pas de les institucions.
Molts dels costums que apareixen al llibre avui poden semblar llunyans, però ens ajuden a entendre una manera de viure en què els vincles familiars no sempre coincidien amb els biològics i en què les dones sostenien bona part de l’equilibri social.
La majoria dels participants van coincidir que el paisatge sard no és només un escenari, sinó gairebé un personatge més de la novel·la: auster, silenciós i ple de memòria.
Un dels aspectes que més curiositat va despertar va ser la figura de les filles de l’ànima (fillus de anima).
Es tracta d’una tradició pròpia de Sardenya segons la qual una família podia confiar un fill a una altra dona perquè el criés, sense trencar necessàriament els vincles amb la família biològica. No era una adopció legal tal com l’entenem avui, sinó un pacte social i afectiu, acceptat per la comunitat.
Aquesta pràctica responia sovint a necessitats econòmiques o familiars, però també generava una nova forma de maternitat basada més en la cura que no pas en la sang.
Aquest va ser un dels grans temes de debat: què fa una mare? Donar la vida o cuidar-la? Estimar és suficient? Els lligams biològics tenen sempre més força que els afectius?
La relació entre Maria i Bonaria va provocar opinions molt diverses. Alguns lectors hi van veure una història d’amor profund; d’altres, una relació marcada pels silencis i per una educació emocional molt continguda.
Naturalment, el centre de la conversa va ser la figura de l’acabadora.
La paraula prové del verb castellà “acabar”, però a Sardenya designava, segons la tradició oral, una dona que ajudava a morir aquelles persones que agonitzaven sense esperança i patien un sofriment extrem.
La gran pregunta és inevitable: van existir realment?
La resposta no és senzilla. No hi ha proves històriques concloents que demostrin l’existència generalitzada d’aquestes dones. Els historiadors coincideixen que la major part de la informació prové de testimonis orals, relats populars i llegendes transmeses de generació en generació.
És possible que existissin casos puntuals de dones que assumissin aquest paper dins de comunitats molt petites, però també és possible que la figura de l’acabadora sigui, en part, una construcció simbòlica que representa la compassió davant del sofriment i la responsabilitat compartida davant la mort.
Precisament aquesta ambigüitat és una de les grans fortaleses de la novel·la. Murgia no escriu un assaig històric; crea un personatge literari que ens obliga a pensar.
Matar o alleujar?
Durant la sessió va aparèixer repetidament aquesta pregunta.
Bonaria no es considera una assassina. Ella entén que acompanya una persona quan ja no queda cap esperança i el patiment s’ha convertit en lú’nica realitat possible.
És un acte de pietat? De misericòrdia? O ningú no té dret a decidir quan acaba una vida?
La novel·la no ofereix respostes. Només planteja preguntes, i potser aquest és un dels seus grans encerts.
El dret a morir dignament
Aquest tema ens va conduir inevitablement al debat sobre l’eutanàsia i el dret a morir dignament.
Vam recordar que avui la situació és molt diferent de la que descriu la novel·la. Disposem d’una medicina molt més avançada, de cures pal·liatives i, en alguns països, de marcs legals que regulen l’ajuda mèdica per morir en circumstàncies molt concretes.
Les opinions del grup van ser diverses, però totes compartien una mateixa preocupació: la necessitat que qualsevol decisió sobre el final de la vida respecti la dignitat, l’autonomia i la voluntat de la persona.
També vam parlar de la importància de les cures pal·liatives, del paper de les famílies i dels professionals sanitaris, i de com sovint costa molt parlar de la mort mentre encara som vius.
Un dels comentaris que més va ressonar durant la sessió va ser que la novel·la ens convida a preguntar-nos no només com volem morir, sinó també com volem ser acompanyats quan arribi aquest moment.
Els silencis també expliquen històries
Una altra idea que va aparèixer sovint és la importància del silenci. Murgia escriu amb una gran economia de paraules. Moltes emocions no s’expressen directament; s’intueixen.
Aquest estil obliga el lector a omplir els buits i fa que la lectura sigui especialment participativa. No tots els membres del club van interpretar igual els personatges, i això va enriquir enormement la conversa.
Una lectura que continua després de tancar el llibre
Vam acabar la sessió amb la sensació que La acabadora és una novel·la breu però immensa. Parla de la maternitat, de la identitat, de la culpa, de l’amor, de la mort i de la responsabilitat que tenim envers els altres.
Potser la gran pregunta que ens deixa Michela Murgia no és si l’acabadora va existir realment, sinó si som capaços d’acompanyar els altres en els moments més difícils amb respecte, compassió i dignitat.
Quan un llibre aconsegueix que la conversa continuï molt després d’haver-ne llegit lú’ltima pàgina, és que ha fet alguna cosa més que explicar una història. Ens ha transformat una mica.
La Guia
Llegim...
Vam començar parlant del premi que havia rebut l'obra i de la projecció que això havia donat a la novel·la. Diversos participants van comentar que els havia despertat la curiositat precisament pel reconeixement obtingut i que, després de llegir-la, entenien els motius pels quals havia estat tan ben valorada. Es va destacar especialment la capacitat de l'autora per construir personatges creïbles i transmetre emocions sense artificis.
Un dels temes que més estona va ocupar va ser el dol. La majoria dels assistents van coincidir que és el fil conductor de bona part de la història i que està tractat d'una manera molt realista. Es va parlar de com cadascú viu les pèrdues de manera diferent i de com el llibre mostra que no hi ha una manera correcta de superar-les. Alguns participants van compartir que la lectura els havia fet pensar en experiències personals i que els havia ajudat a reflexionar sobre la manera com afrontem les absències i els canvis que aquestes provoquen.
També vam comentar la importància de l'amor i dels vincles humans dins la novel·la. No només l'amor de parella, sinó sobretot l'afecte entre familiars, amics i persones que s'acompanyen en moments difícils. Va agradar molt la idea que, malgrat el dolor que travessen alguns personatges, sempre hi ha algú disposat a estar al seu costat. Aquest aspecte es va relacionar amb un dels missatges que molts lectors van identificar en el llibre: la necessitat de no quedar-se sol davant les dificultats.
Precisament aquesta idea va generar una conversa interessant sobre la importància de deixar-se ajudar. Diverses persones van destacar que la novel·la mostra com els moments més complicats es poden suportar millor quan hi ha una xarxa de persones que acompanyen, escolten o simplement hi són presents. Es va valorar que el llibre transmetés aquest missatge sense caure en solucions fàcils ni en discursos excessivament optimistes.
Tot i que la valoració general va ser bona, també van aparèixer algunes reserves. Uns quants participants van comentar que la novel·la concentra molta càrrega emocional i que, en alguns moments, el dramatisme és molt intens. Algunes persones van tenir la sensació que el patiment dels personatges pesa molt al llarg de tota la lectura i que costa trobar espais de llum o d'alleujament. Sense considerar-ho necessàriament un defecte, sí que es va comentar que aquesta intensitat emocional pot fer que la lectura resulti dura per a determinats lectors.
De fet, va sorgir una reflexió força compartida: és un llibre que ha agradat, que ha generat debat i que molts hem valorat positivament, però alhora no és fàcil de recomanar a tothom. No perquè no sigui una bona novel·la, sinó perquè tracta temes delicats i manté un to emocional exigent durant bona part de la història. Alguns participants van explicar que l'havien llegit amb interès i admiració, però que abans de recomanar-lo pensarien molt en la situació personal de la persona que l'hagués de llegir.
En definitiva, va ser una sessió molt rica, amb moltes aportacions personals i un debat sincer sobre la pèrdua, l'amor, la necessitat dels altres i la capacitat de continuar endavant malgrat les dificultats. Un llibre que no ha deixat indiferent ningú i que ha generat una conversa especialment intensa i emotiva.
La Guia
dimecres, 1 de juliol del 2026
dijous, 28 de maig del 2026
dilluns, 18 de maig del 2026
Llegim...
En la sessió del club de lectura sobre "El consentiment" es va començar fent un petit resum de la novel·la. El llibre és un relat autobiogràfic en què Vanessa Springora explica la relació que va mantenir quan era adolescent amb l’escriptor Gabriel Matzneff, un home molt més gran que ella i amb un gran prestigi dins del món intel·lectual francès. A través de la seva experiència, l’autora mostra com la manipulació, l’admiració i el desequilibri de poder poden convertir una relació aparentment consentida en una situació d’abús.
Els participants van coincidir que l’obra és una denúncia molt dura d’una societat i d’un entorn cultural que durant anys van normalitzar l’abús sota l’excusa de la llibertat artística i intel·lectual.
Una de les qüestions centrals va ser el concepte de consentiment. Es va comentar que el llibre mostra clarament que una menor no pot consentir una relació amb un adult que exerceix poder, admiració i manipulació emocional sobre ella. També es va parlar del context legal i social de l’època, i de com determinats intel·lectuals i cercles culturals francesos van protegir o justificar comportaments abusius durant dècades.
El club també va reflexionar sobre la soledat dels personatges, especialment la de la protagonista, que viu atrapada entre la fascinació, la dependència emocional i la incapacitat dels adults del seu entorn per protegir-la. Es va comentar que aquesta soledat és una de les parts més colpidores del llibre perquè mostra com l’abús no és només individual, sinó també col·lectiu: hi ha tota una societat que mira cap a una altra banda.
Un altre tema important va ser la relació entre art i moral. Diverses persones van defensar que el talent artístic no pot servir mai com a justificació de la violència o l’abús, i que un artista hauria de ser bona persona abans que artista. El llibre va generar molt debat sobre fins a quin punt la societat tendeix a perdonar comportaments terribles quan provenen de figures culturals admirades.
També es va fer una reflexió sobre altres casos semblants que han aparegut a Espanya i a Europa, especialment en àmbits culturals, religiosos o mediàtics, on durant anys determinades figures van ser protegides pel seu prestigi, poder o influència pública. Es va comentar que sovint la societat prefereix preservar la imatge de persones admirades abans que escoltar les víctimes, i que això crea estructures de silenci molt difícils de trencar. Alguns participants van relacionar el llibre amb el moviment #MeToo i amb els debats actuals sobre el consentiment, la diferència d’edat i les relacions de poder.
També es va destacar molt l’estil de Vanessa Springora. Els lectors van valorar la seva escriptura com a elegant, precisa i continguda, capaç d’explicar experiències molt doloroses sense caure en el sensacionalisme. Es va comentar que la força del llibre rau precisament en aquesta manera de narrar: freda en alguns moments, molt lúcida, però alhora profundament emocional.
En general, la sessió va acabar amb la sensació que El consentiment és un llibre incòmode però necessari, perquè obliga a qüestionar moltes idees normalitzades sobre el poder, el desig, la cultura i la responsabilitat col·lectiva davant l’abús i que, a més, està molt ben escrit!
La Guia
dilluns, 11 de maig del 2026
Llegim...
(amb traducció de Anna Casassas Figueras) Una novel·la que ens porta al segle XVIII i que, sota l’aparença d’un relat de viatge, es converteix en una exploració profunda de la identitat, la mirada europea i les ombres de la Il·lustració.
Es va comentar breument la trajectòria de l’autor, destacant el seu interès recurrent per la memòria històrica, el colonialisme i les veus silenciades. Alguns lectors van assenyalar que, tot i que Diop ja havia tractat temes similars en altres obres, aquí ho fa amb un to més introspectiu i literari, centrant-se molt en la consciència del protagonista.
A partir de la sinopsi, es va recordar que la novel·la segueix un jove europeu il·lustrat que viatja a l’Àfrica amb una mirada científica i aparentment oberta, però que progressivament es veu confrontat amb una realitat que desmunta les seves certeses. El grup va coincidir que el viatge és doble: geogràfic, però sobretot interior. Aquest descens “a les profunditats de l’ànima humana”, tal com es va comentar, és el que dona gruix a la narració.
Un dels grans eixos de debat va ser el tractament de l’esclavatge. Es va valorar que la novel·la no el presenta de manera simplista ni distant, sinó que el mostra com una realitat estructural que travessa les relacions humanes i transforma la mirada del protagonista. Això va portar a reflexionar sobre la incomoditat que genera la lectura: no és un relat amable, sinó que obliga a posicionar-se i a qüestionar idees preconcebudes.
Un altre aspecte molt comentat va ser l’evolució de la perspectiva del protagonista. Al principi, la seva mirada respon plenament als ideals il·lustrats europeus, amb una confiança gairebé cega en la raó i el progrés. Tanmateix, a mesura que avança la història, aquesta mirada es va esquerdant. El contacte amb l’alteritat, amb l’experiència directa i amb les contradiccions del món que observa, el porta a una presa de consciència més complexa i, en alguns moments, dolorosa. El grup va valorar especialment aquesta transformació, que evita maniqueismes i mostra un procés lent i creïble.
Pel que fa a l’estructura, es va coincidir força en la percepció de dues parts diferenciades. La primera va generar més distància en alguns lectors: es va qualificar de més lenta, més descriptiva i amb un ritme que costa d’enganxar. A més, no té massa sentit en la història total. En canvi, la segona part va ser molt més ben rebuda, ja que intensifica el conflicte emocional i dona sentit a molts elements plantejats anteriorment. Un dels moments més vius de la sessió va arribar amb el descobriment que el quadre esmentat a la novel·la té una base real. Aquest detall va sorprendre bona part del grup i va obrir una nova línia de conversa sobre la relació entre ficció i realitat, i sobre com Diop construeix el seu relat a partir d’elements històrics concrets. Aquesta troballa va enriquir la interpretació del llibre i va generar curiositat per aprofundir-hi més enllà de la lectura.
En conjunt, va ser una sessió rica i participativa, amb opinions diverses però amb un fil conductor clar: es tracta d’una obra exigent, que pot no captivar d’entrada però que acaba deixant empremta. La combinació de reflexió històrica, profunditat psicològica i una escriptura potent va donar peu a un debat intens i molt estimulant.
La Guia
_page-0001.jpg)
_page-0002.jpg)
dimarts, 5 de maig del 2026
dilluns, 30 de març del 2026
Llegim...
D’entrada, la impressió general del grup va ser positiva. El llibre va agradar i, sobretot, va sorprendre. Molts participants van comentar que és una obra que no es deixa classificar fàcilment: no és una novel·la convencional ni tampoc un dietari en el sentit estricte. Està construït a partir de fragments breus, pensaments, escenes o intuïcions que semblen independents però que, a mesura que avança la lectura, van teixint un relat profundament coherent. Aquesta estructura fragmentària va generar debat: alguns lectors van explicar que al principi els havia descol·locat, però que després havien descobert que aquesta forma fragmentada reflecteix molt bé l’experiència del dol, que també és discontínua, feta d’instants, records i sacsejades emocionals.
De fet, el gran tema que va vertebrar tota la conversa va ser precisament el dol. Aterratge neix de la mort de la parella de l’autora, i aquest dolor travessa el llibre d’una manera constant però molt continguda. El que més va impressionar els lectors és que el dol no hi apareix com una confessió explícita o dramàtica, sinó com una presència silenciosa que impregna el dia a dia. El llibre mostra com la vida continua —els fills, la feina, les rutines— mentre al mateix temps hi ha una absència que ho transforma tot. Aquesta manera de parlar del dol, sense grandiloqüència però amb molta honestedat, va fer que moltes persones del grup s’hi reconeguessin. No només pel que fa a la mort d’algú estimat, sinó també en relació amb altres pèrdues o ruptures vitals que obliguen a recompondre la pròpia vida.
En aquest sentit, vam parlar molt de la idea d’“aterrar” que dona títol al llibre. Aterrar és tornar a tocar de peus a terra després d’una sacsejada. És acceptar que el món ha canviat i intentar situar-se de nou en aquesta nova realitat.
Un altre aspecte que va generar molt interès és la presència de la segona línia narrativa que recorre el llibre: la història d’un accident d’avió. Aquesta trama apareix de manera intermitent al llarg dels fragments i funciona com una mena de fil paral·lel. Alguns lectors la van interpretar com una metàfora poderosa del que significa el dol: la vida pot semblar estable i segura, però de sobte hi ha una caiguda inesperada que ho capgira tot. D’altres van comentar que aquest accident dona al llibre una dimensió més universal, perquè connecta el dolor íntim amb una tragèdia col·lectiva. En tots els casos, la idea de la caiguda i del posterior “aterratge” —de la necessitat de reconstruir-se després del desastre— es va veure com una imatge molt potent que travessa tota l’obra.
També vam parlar de l’estil d’Eva Piquer i de la seva trajectòria com a periodista i escriptora. Molts participants van destacar la seva capacitat de dir molt amb molt poc. El llenguatge és clar, precís, sense artificis, però al mateix temps molt evocador. Sovint són frases breus o observacions aparentment senzilles que obren una reflexió més profunda. Alguns lectors van comentar que és un d’aquells llibres que conviden a llegir a poc a poc, a rellegir fragments i a deixar-los reposar.
Cap al final de la sessió també va aparèixer, inevitablement, la conversa sobre el llibre més recent de l’autora, Difamació, i la polèmica que ha generat. Sense entrar en detalls concrets del debat mediàtic, el tema ens va portar a reflexionar sobre una qüestió que connecta molt bé amb el que també apareix a Aterratge: la necessitat de respecte per l’altre. Vam parlar de com la literatura sovint neix de l’experiència personal i de la vida compartida amb altres persones, i de com això pot obrir preguntes delicades: fins a quin punt es pot explicar la pròpia història quan aquesta història també inclou altres vides? On és el límit entre el dret d’un autor a narrar i el dret dels altres a no sentir-se exposats o ferits?
Aquest debat va donar lloc a una reflexió molt interessant sobre la responsabilitat que implica escriure i sobre la fragilitat de les relacions humanes, un tema que, d’alguna manera, també travessa el llibre que havíem llegit.
La Guia
Agenda d'activitats infantils d'abril del 26
Vine a la biblioteca!
Hi trobaràs un munt d'activitats per a totes les edats
dijous, 5 de març del 2026
dilluns, 2 de març del 2026
23 CONCURS DE PUNTS DE LLIBRE: BASES COMPLETES
Clica sobre les imatges i les podràs descarregar o visualitzar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)