Imma Montsó ha
estat la pregonera d'aquest Sant Jordi, i la lectura de la nostra sessió. Una
coincidència que nosaltres no sabíem pas.
La lectura de Tot
un caràcter, ha estat plàcida, repetitiva en alguns moments, només tenim una
veu, la de la filla, que ens mostra una mare
amb la qual no es pot parlar, a qui li costa mostrar sentiment i amb la que
està contínuament trobant motius per
barallar-se. Però a l'hora viu massa còmode per als seus 30 anys trobar feina i
marxar de casa. Algunes circumstàncies les hem trobat properes, conegudes, fins
i tot ens podíem reconèixer, com a
mares, com a filles.
Altres les hem
trobat repetitives, amb una narrativa perfecte, amb un llenguatge singular, amb
unes personalitats i psicologies molt interessants, però a la cinquena vegada
que la filla compta els fulls que li resten per no haver d'estudiar, penses,
calia un cop més. I així ho han vist les usuàries.
I la visió sempre
és la de la filla, una dona que vol tenir casa seva a la seva manera, que pensa
de forma particular, i que té una mirada particular, criticona, i especial
sobre els altres, però aquesta mirada ens l'explica sempre la filla, i per tant
està mediatitzada.
Sovint pensem que
la mare té moltes coses a dir i que el llibre tindria molt més pes si la mare
tingués veu. Manca una véu que faci de contrapès d'aquesta filla que de vegades
se'ns fa feixuga. Perquè la mare té molt de caràcter i ella no en té gens.
El final poc
explícit ens dona que pensar, és un gir inesperat i poc concloent, que es
potser l'únic moment que sembla que ha de passar quelcom, però no ho acabem de
saber. Per les entrevistes sospites que
la mare de l'autora també devia tenir molt de caràcter.
La Guia
