Viu la lectura: “El hombre que amaba a los perros” de Leonardo padura
Un relat de descoberta històric sobre Ramon Mercader,
l’assassí de Lleó Trotski.
Ivan, un veterinari amb aspiracions a ser escriptor, camina
a diari per la platja. Allí coneix un home enigmàtic, que passeja amb dos
llebrers russos, i que mica en mica li anirà desvetllant la història i les
vides de Ramon Mercader i Lleó Trotski; de com les seves trajectòries vitals es
van formant fins a confluir a la ciutat de Mèxic, on s’esdevindrà un dels
assassinats més intricats de la història del segle XX.
Taller obert a tothom i gratuït per avançar en la
configuració i personalització del teu dispositiu mòbil, i per aprendre a
gestionar les opcions bàsiques de seguretat i privacitat.
A càrrec de la Fundació Pere Tarrés
Cal inscripció prèvia a la Biblioteca a través del WhatsApp
674 640 308 o bé del telèfon 938 424 461.
Si existís una recepta per aconseguir la pau, qui no es
llançaria a cuinar-la? Potser tot és més senzill del que sembla, el somriure és
el nostre millor aliat.
Omplim el món de somriures i aprenguem a través dels contes
el valor de la concòrdia, l’escolta i l’amistat.
A Vladivostok amb sort hi arribem un dia. Una història de redempció.
Abans de morir, la Magda, la dona del Tomàs, planejava amb ell un viatge a Vladivostok. Dos anys després, superat el dolor més intens, ell intenta trobar sentit al seu dia a dia com a vidu i jubilat: llegeix els llibres que ella va deixar pendents, recorre els turons de la seva urbanització en bicicleta i queda amb el seu millor amic, que insisteix a buscar-li una nova parella. L’estiu, però, canviarà completament amb l’arribada d’una nova veïna i el seu fill, i això farà que el Tomàs es replantegi què fer dels seus últims anys.
En aquesta darrera trobada hem parlat d’un llibre molt particular,
Vladivostok, amb una estructura narrativa especial, que vàrem
comentar amb el seu autor; des de la forma de construir els
personatges, fins a com estructurar la novel·la des del seu inici.
Vladivostok
és un recorregut pels records del Tomàs: vidu, rondinaire, vell,
solitari, pràctic, objectiu, gens empàtic, i sense ganes de
ser-ho, i que no vol fer el que els demés pensen que li pertoca.
En Tomàs
ens explica com es fa gran, i no és gens bonic, ni tendre. A la majoria
d’usuàries els ha agradat aquest Tomás directe, gens empàtic,
però tampoc hipòcrita que entoma la vida de forma directa, pràctica
i senzilla.
Una de les primeres preguntes que varen sorgir era si en
Lluís Oliván havia estructurat els personatges des de el seu inici
tal com els coneixem a la novel·la o si se li van anar escapant a mesura que escrivia. L’autor ens va explicar que no és un
autor que tingui tot apamat abans de començar a escriure, que li
agrada investigar en el procés escriptura, i que si que hi ha
personatges que evolucionen a mesura que va treballant, uns prenen
rellevància, i altres, com l’amic del Tomás, en canvi, es dilueixen fins a perdre fins i tot el nom que tenien en iniciar el procés d’escriptura.
L’autor
volia que el Tomàs fos un personatge centrat no en fer bones obres,
si no en viure de forma pràctica, amb la seva ment d’enginyer
estructurada per ser directe, sense emotivitat, sense empatia, ajudar
quan cal, perquè és el que objectivament s’ha de fer. I així es
com inicia la seva relació amb la veïna i el fill de la veïna,
amb qui fa un recorregut de creixement personal i d’emotivitat que
potser mai va fer amb el seu fill, el nano, i que no ha fet amb la
seva neta, amb la seva família. És part de la redempció que no sap
fer amb el seu fill. Amb qui manté una relació tòxica i
superficial, i en canvi amb el veí sembla que vol canviar aquest status quo però de forma pràctica, sense implicar sentiments. Només
aportant allò que ell com a persona pot aportar de forma utilitària,
ajudar amb la moto, amb els estudis, evitar que un malparit faci mal
a la seva mare. No és un home altruista segons ens explica Oliván
si no objectiu, fa el que cal fer.
El
llibre també és la història del dol per la dona que va perdre, un
viatge nostàlgic i idealitzat a Vladivostok amb la Magda, una
dona que ja havia perdut abans que morís. Perquè a mesura que
intenta reconnectar amb ella a través de les lectures i els records,
escrivint al blog, veu que de fet no la coneixia tant malgrat haver
viscut tota una vida junts.
La
trobada s’ha centrat en la personalitat de'n Tomàs, que les
usuàries han trobat molt atractiva i com l’ha construït en Lluís
Oliván, però també amb la forma indefinida de la Magda, la dona de qui, en Tomás, guarda el record de Vladivostok i la seva caravana, i
la pila de llibres que ella deixa per llegir. Aquesta pila de llibres
que ens acompanya durant tota la lectura, amb cites, relectures, i
conjectures, sobre com era la Magda, i com la desconeixia realment el protagonista i com la comença a conèixer, ara, a través de les seves lectures. Aquesta ha
estat una forma narrativament especial, per Oliván: recórrer el
camí de la literatura, que avui considerem inútil, com també ho pensa en
Tomás, i que en canvi, per la Magda
configurava una part important del seu món.
Oliván
ens explica que també li agrada que els seus llibres estiguin
establerts a través de conceptes contradictoris, de paraules com
bondat/utilitat, ciències/lletres, ect.
La
història es desenvolupa en una ciutat d' urbanitzacions que ja va
treballar a Parcel·les habitades ja que són una geografia gris, sense
relleu, un territori de 2ona corona metropolitana on la parcel·la és
la unitat i que no crea comunitat.
En
conjunt ha estat una trobada amb l’autor que ha fet la lectura molt
més enriquidora i que ens ha aportat puts de vista sobre la
construcció dels personatges i la novel·la molt interessants.
Més informació
Presentació Vladivostok a TV3
Els bibliotecaris recomanen. Biblioteca virtual. Xarxa de biblioteques. Diputació de Barcelona
Una novel·la poètica que parla sobre el poder de l'amistat, la convivència, el racisme i també sobre els diferents tipus de famílies.
L’arbre dels desitjos ens ha donat la possibilitat de reunir a la tertúlia alumnes que no es coneixien entre ells, d’escoltar-se i encetar converses que al durant el curs potser no han tingut l’espai per a fer-ho. La lectura fa foguera i la biblioteca és casa.
Hem sortit fora al pati, hem triat i observat un arbre, hem pensat i escrit un desig, i l’hem lligat a les seves branques.
Allò anhelat, ha estat raonat i hem anat un pas més enllà, per projectar com canviaria la nostra vida si aquest desig es complís. Per altra banda, hem anotat quina part de responsabilitat tenim per tal que allò desitjat es materialitzi.
La gent està plena de desitjos i, una dècada darrere l’altra, les esperances no han deixat de venir. Tothom necessita esperança.
En Roig, l’arbre veu com la Samar, anota i diposita el seu desig:
“vull un amic”
Hem desitjat mai tenir un amic? O hem tingut alguna vegada desitjos absurds? Heu tingut mai una història amb un arbre, a casa, al bosc, a ca l’àvia, l’arbre de Nadal.
Parlem dels arbres com a casa i dels corbs com a ocells de mal averany. “Fora” i la por als desconeguts d’altres orígens. L’amenaça i la rebuda.
Els arbres no saben explicar acudits. Però si saben explicar històries.
Un drama sobre l'autoengany com a mecanisme de defensa en front de la opressió i la violència.
La trobada amb els alumnes de Batxillerat i amb “La Fundación” que té moltes possibilitats d’entar a les PAU.
Els hem rebut amb la melodia de Rossini i una instal·lació amb objectes que ens conduïen a parlar dels grans temes d’aquesta obra de teatre: la raó, l'instint, l'art, la presó de la ment davant la mort etc. Deixem a l’espai un rellotge, un ratolí blanc, una jaqueta gris, un candau, 4 gots, diferents llibres de pintura, una manta, un sac esparracat, un llibres d’història d’Espanya
Cada alumne en tria un i el relaciona amb l’alienació de l’esser humà, l’estructura circular de l’obra, amb l’espai, el temps i l’acció. Altres vinculen l’objecte amb la necessitat del protagonista de cercar la veritat del món, el sentit de la vida i ser feliç. Troben la metàfora d’estar empresonat aplicada a una cultura sencera. La manca de llibertat i el diàleg entre realitat i ficció. El món com a paisatge i la lluita contra un mateix.
Lliguem la lectura amb El Quijote i amb el show de Truman. Parlem del dret de somiar amb els ulls oberts.
Turio: Despierta de tus sueños. Es un error soñar.
Lino: No finge. Solo no quiere despertar.
El mundo de Tomas es mucho mas grato que el nuestro.
Esmentem la dialèctica de Hegel de l’amo i l’esclau.
Efecte d’immersió: l’espectador descobreix la realitat a la vegada que en Tomàs.
Es contextualitza l’obra i l’autor, com la vida de Buero Vallejo està en part transportada al teatre. Tot i que l’obra transcorre en un moment indeterminat i no passa en cap lloc concret, forma part del teatre compromès i de denuncia de la misèria moral de la lluita i de les conseqüències de la guerra.
Obra mestra del Teatre espanyol contemporani que ens convida a qüestionar-nos sobre el món en què vivim i la visió que en tenim.
I si l'única manera de controlar la sobrepoblació mundial fos llaurar suburbis sencers, habitants inclosos?
Encetem la tertúlia amb una versió del joc de l’assassí. Estem asseguts en rotllana i cada noi i noia troba un paperet on hi ha escrit; Breu, Etern o Policia.
Els Eterns maten als Breus, els Policies els descobreixen.
Els Breus recullen tzirtiqui perquè els Eterns segueixin sent eterns. La única solució és prendre la ciutat d'Eterna i enfonsar el sistema, però a en Hunter li cal convèncer a molts breus per alçar-se i sobreviure a la llaurada.
El joc és l’excusa per conversar al voltant de la novel·la i dels seus dilemes morals. Un pretext per llegir i llegir-nos, escoltar i filosofar sobre el món despietat que ens planteja Toni Mata a Nascuts per ser Breus.
Si pogués triar, series Etern? Pagaries per tenir la cura i no envellir? Els vells perden la curiositat si ho han vist tot mil vegades? és igual? A l’actualitat creieu que hi ha obsessió per no envellir?
Reflexionem al voltant de la frase: "La gràcia no és viure sempre. És viure".
Parlem del pànic dels breus davant d’una llaurada.
És millor matar la població sobrant que deixar-la morir lentament en països sense recursos? Mort per acció o per omissió?
Com us imagineu el futur a la terra? Les desigualtats entre països.
Què faries si tinguessis tot el temps del món?
A la República de la Intel·ligència, els cultes, els que voldria Plató, els investigadors i científics, els estudiosos són els únics que tenen dret a l’eternitat.
Quan conformar-se no serveix de res i rebel·lar-se tampoc, com es pot viure?
Com es gestiona una superpoblació? Prohibir els naixements – es fa referència a la política del fill únic que es va instaurar el 1979 per fer front a un augment de la població a la Xina.
Recomanació lectora: Les últimes paraules deSantiago H. Amigorena, on es descriu la fi del món al 2086.
Surt el tema dels experiments amb animals amb l’objectiu de descobrir cures de malalties i els explico una exposició que hi va haver al CCCB “+Humans”, on es veu com des de els nostres orígens, els humans hem utilitzat la tecnologia per modificar les nostres pròpies capacitats i també l’entorn.
Els progressos provoquen fascinació però també un cert vertigen. La consciència, la capacitat de perfeccionar-nos com a espècie i el deteriorament corporal de l’espècie humana.
Si l’humà s’ajuda de la biotecnologia continua sent humà?
L’envelliment seria una malaltia que podríem arribar a curar? Però com aturar la vellesa de l’ànima?
Al final serem més o menys humans?
Una sessió plena de preguntes essencials que remouen consciències i ajuden a pensar.
Gràcies nois per la vostra participació i aportacions!
Arriba l'estiu, i amb la calor, les ganes d'anar a la piscina i molts infants als casals. La biblioteca surt a les dues piscines, la Roca i Santa Agnès, a portar una selecció de llibres, revistes, diaris i temes d'actualitat, seleccionats perquè els ciutadans puguin gaudir de la lectura, a la fresca; fora de l'edifici de la biblioteca. També ofereix lots de llibres per a totes les edats als casals municipals.
Entre tots fem que aquest estiu, sigui un estiu ple de lectures!
