Qui era Michela Murgia?
Abans d’endinsar-nos en la novel·la, vam dedicar uns minuts a conèixer millor la seva autora. Michela Murgia (1972-2023) va ser una escriptora, assagista i activista italiana nascuda a Sardenya. La seva obra està profundament arrelada a la cultura i les tradicions de l’illa, però alhora aborda qüestions absolutament universals: el paper de les dones, les estructures familiars, el poder, la religió, la llibertat i la dignitat humana.
Murgia va ser una veu molt compromesa socialment. En els seus darrers anys va parlar públicament de la malaltia que patia i va defensar amb valentia la necessitat de poder decidir com volem viure els últims moments de la nostra existència. Aquesta experiència vital dona encara més profunditat a la lectura de La acabadora, publicada molts anys abans però sorprenentment coherent amb el seu pensament.
La novel·la ens transporta a la Sardenya rural dels anys cinquanta, una societat marcada per la pobresa, la religió catòlica i unes normes socials molt estrictes. En aquell context, la supervivència depenia sovint més de la comunitat que no pas de les institucions.
Molts dels costums que apareixen al llibre avui poden semblar llunyans, però ens ajuden a entendre una manera de viure en què els vincles familiars no sempre coincidien amb els biològics i en què les dones sostenien bona part de l’equilibri social.
La majoria dels participants van coincidir que el paisatge sard no és només un escenari, sinó gairebé un personatge més de la novel·la: auster, silenciós i ple de memòria.
Un dels aspectes que més curiositat va despertar va ser la figura de les filles de l’ànima (fillus de anima).
Es tracta d’una tradició pròpia de Sardenya segons la qual una família podia confiar un fill a una altra dona perquè el criés, sense trencar necessàriament els vincles amb la família biològica. No era una adopció legal tal com l’entenem avui, sinó un pacte social i afectiu, acceptat per la comunitat.
Aquesta pràctica responia sovint a necessitats econòmiques o familiars, però també generava una nova forma de maternitat basada més en la cura que no pas en la sang.
Aquest va ser un dels grans temes de debat: què fa una mare? Donar la vida o cuidar-la? Estimar és suficient? Els lligams biològics tenen sempre més força que els afectius?
La relació entre Maria i Bonaria va provocar opinions molt diverses. Alguns lectors hi van veure una història d’amor profund; d’altres, una relació marcada pels silencis i per una educació emocional molt continguda.
Naturalment, el centre de la conversa va ser la figura de l’acabadora.
La paraula prové del verb castellà “acabar”, però a Sardenya designava, segons la tradició oral, una dona que ajudava a morir aquelles persones que agonitzaven sense esperança i patien un sofriment extrem.
La gran pregunta és inevitable: van existir realment?
La resposta no és senzilla. No hi ha proves històriques concloents que demostrin l’existència generalitzada d’aquestes dones. Els historiadors coincideixen que la major part de la informació prové de testimonis orals, relats populars i llegendes transmeses de generació en generació.
És possible que existissin casos puntuals de dones que assumissin aquest paper dins de comunitats molt petites, però també és possible que la figura de l’acabadora sigui, en part, una construcció simbòlica que representa la compassió davant del sofriment i la responsabilitat compartida davant la mort.
Precisament aquesta ambigüitat és una de les grans fortaleses de la novel·la. Murgia no escriu un assaig històric; crea un personatge literari que ens obliga a pensar.
Matar o alleujar?
Durant la sessió va aparèixer repetidament aquesta pregunta.
Bonaria no es considera una assassina. Ella entén que acompanya una persona quan ja no queda cap esperança i el patiment s’ha convertit en lú’nica realitat possible.
És un acte de pietat? De misericòrdia? O ningú no té dret a decidir quan acaba una vida?
La novel·la no ofereix respostes. Només planteja preguntes, i potser aquest és un dels seus grans encerts.
El dret a morir dignament
Aquest tema ens va conduir inevitablement al debat sobre l’eutanàsia i el dret a morir dignament.
Vam recordar que avui la situació és molt diferent de la que descriu la novel·la. Disposem d’una medicina molt més avançada, de cures pal·liatives i, en alguns països, de marcs legals que regulen l’ajuda mèdica per morir en circumstàncies molt concretes.
Les opinions del grup van ser diverses, però totes compartien una mateixa preocupació: la necessitat que qualsevol decisió sobre el final de la vida respecti la dignitat, l’autonomia i la voluntat de la persona.
També vam parlar de la importància de les cures pal·liatives, del paper de les famílies i dels professionals sanitaris, i de com sovint costa molt parlar de la mort mentre encara som vius.
Un dels comentaris que més va ressonar durant la sessió va ser que la novel·la ens convida a preguntar-nos no només com volem morir, sinó també com volem ser acompanyats quan arribi aquest moment.
Els silencis també expliquen històries
Una altra idea que va aparèixer sovint és la importància del silenci. Murgia escriu amb una gran economia de paraules. Moltes emocions no s’expressen directament; s’intueixen.
Aquest estil obliga el lector a omplir els buits i fa que la lectura sigui especialment participativa. No tots els membres del club van interpretar igual els personatges, i això va enriquir enormement la conversa.
Una lectura que continua després de tancar el llibre
Vam acabar la sessió amb la sensació que La acabadora és una novel·la breu però immensa. Parla de la maternitat, de la identitat, de la culpa, de l’amor, de la mort i de la responsabilitat que tenim envers els altres.
Potser la gran pregunta que ens deixa Michela Murgia no és si l’acabadora va existir realment, sinó si som capaços d’acompanyar els altres en els moments més difícils amb respecte, compassió i dignitat.
Quan un llibre aconsegueix que la conversa continuï molt després d’haver-ne llegit lú’ltima pàgina, és que ha fet alguna cosa més que explicar una història. Ens ha transformat una mica.
La Guia
