Recomanar
Haru és recomanar la lectura d’un viatge al centre de l’existència per aquells
que busquen seguir el camí de l’ ésser.
Quan
la mare de la Haru mort, el seu pare, complint amb el desig de la seva esposa,
envia la filla a un dojo per aprendre l’art del tir amb arc. La noia marxa de
casa enrabiada amb un pare que l’envia lluny i dolguda per la mort de la mare. És
jove i està desorientada. El què no sospita és que a partir d’aquell
moment iniciarà un llarg camí cap al
creixement interior.
Al
dojo, juntament amb uns quants companys aprendrà, a través de la meditació, l’observació,
la disciplina i per damunt de tot a través de la destresa en el saber-se
preguntar, a ser amb plenitud qui és. A dur una vida harmònica i serena lluny
de les banalitats, desitjos i extravagàncies d’aquest món. La ràbia, l’orgull i la tossuderia enceguen la
protagonista mentre absorbeix idees i coneixements al costat dels alumnes
amb qui comparteix l’aprenentatge. Cada dia passat al dojo és un pas vers el
camí del coneixement. Però el temps de preparació, com tot, s’acaba i la Haru i
els seus amics han de marxar de l’escola per lliurar-se al món i continuar amb
el seu aprenentatge.
Cada un dels dies passats fora del dojo,
resulten ser, també, un petit pas vers la reconciliació final, encara que al
món res és fàcil, doncs les temptacions són moltes... i a la realitat res és
blanc o negre sinó moltes vegades gris i ple de matisos. I així pas a pas,
capítol a capítol, de la ma de la Haru anem vivint una vida que a base de
cometre errors i corregir-los, de negar i acceptar, de conèixer i estimar,
tornarà al dojo per arribar a la seva plenitud... Però tot és efímer i molts
anys després en tornarà a marxar... .
