Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals... Qualsevol diria que Alice Munro (Wingham, Canadà, 1931) s'ha passat a la literatura sensacionalista, de sang i fetgets i secció de successos. Les aparences enganyen: la violència està en els 10 contes de 'Massa felicitat' per convertir-se en el cor ferit de la trama; cor que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. I tracta la violència d'una manera naturalista i necessària, com si el més atroç (vegeu el magnífic relat 'Dimensions') fos inevitable. El que és inevitable és 'normal', i la 'normalitat' amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l'emotiu, tranquil detallisme de l'anomenada Txékhov canadenca. El més admirable de 'Massa felicidad' és la manera com aquesta violència –que pot estar fora de camp, en forma d'un adulteri que es cou al mateix espai domèstic ('Ficció'), o que pot esclatar com un crit velat, en forma de violació no reconeguda ('El tall de Wenlock')– varia el destí dels seus personatges sense caure en la redempció epifànica ni en la condemna moralista. Sembla que els contes de Munro no s'acabin: no és que els seus finals siguin oberts sinó que els seus protagonistes segueixen el seu camí, i es converteixen lentament en un punt que es fon amb l'horitzó. Com si després d'haver entrat en detalls, de gravar amb la microcàmera de les paraules l'objecte més banal –i per això més significatiu–, el llenguatge abandonés la seva matèria primera a la més lànguida o tenebrosa de les seves sorts.
(SERGI SÁNCHEZ, 5/1/2011)Font: El Periodico
La Guia (Per saber més cliqueu damunt les imatges)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada