A la Patagonia Xilena, en un paisatge dessolat, fred i ventós, en Paolo, es veu obligat a conviure amb l'Àngel Alegría, l'assassí dels seus pares. La relació entre tots dos és tensa, però no mancada d’estimació per la manca de pares de l’un i de família de l’altre.I abans d'entrar en acció i començar la sessió ens presentem i els hi demano...
Es mereix el que li ha passat, l' Àngel Alegría?
De camí cap a la sala debatem el tràgic final del personatge...
Entre els nois i noies s'aixeca un murmuri de:
- Sí, sí i tant;
-Ah! doncs jo no ho tinc tan clar...
-Doncs jo no ho sé...
-Què dius ara... jo penso que sí...
-Home, això depèn...etc.
Estirar el fil de la conversa, parlar d'en Paolo i la seva infantesa.
I què en penseu...Va ser una sort per al nen que arribés l'Àngel a la fi del món?
De nou un allau de murmuris....
Sí, sí i tant;
-Ah! doncs jo no ho tinc tan clar...
-Doncs jo no ho sé...
-Què dius ara... jo penso que sí...
-Home, això depèn...etc.
I aquí rau l'èxit de "Les llàgrimes de l'assassí" Tot depèn sempre de com t'ho miris tot.
Vaig demanar de fer una exposició amb fotografies: en grups de tres, els nois escollien una fotografia i li buscaven un enunciat resum o metàfora del què havien sentit a la novel·la. Ho han comentat entre ells i compartit després amb el grup en general.
Tota una gran experiència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada