El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga

Aquesta sessió l'hem dedicat a Bernardo Atxaga aprofitant que ha estat recentment nomenat Premi Nacional de les Lletres 2019.

Ha estat una sessió molt intensa perquè  Bernardo Atxaga ens parla d'un moment de la historia del País Basc intens des del franquisme i primers moments d'ETA  i de com això va penetrar profundament en la societat basca i va comprendre diferents  generacions de bascos i basques, i com els moviments revolucionaris   i la revolta contra el franquisme més punyent i més  dolorós que van iniciar ETA van marcar la joves de tot un país.

Però també ens parla d'un país que desapareix, d'una llengua, d'una tradició que mort, que mort, lentament, amb la pressió de la llengua i l'estat franquista que pressiona però que mort perquè és una societat rural que està desapareixen, i que poc a poc deixa pas a unes noves formes d'entendre el país basc.

Aquesta forma de veure el País Basc ha aixecat molt de debat perquè per algunes de les assistents la visió d'Atxaga malenconiosa, pessimista, i decebuda, sembla que dona per perduda la cultura basca, mentre que altres assistents parlant d'altres autors bascos, més joves, com Kirmen Uribe, que escriuen en Basc i que recuperen la llengua i la cultura basca, però no la cultura rural, carlista, que pertanyia a pobles i viles, si no a un nou país basc urbà, jove i transformador, i per tant veuen la història d'Atxaga com un record malenconiós, però no com una realitat del dia a dia avui al País Basc.

Tot i així la història de els dos amics que és el centre de la trama, i que protagonitzen els passatges més intensos d'infantesa al poble, adolescència amb l'aprenentatge de l'amor, de la política, de la relació entre ells, amb els pares, de les emocions, les passions, que sorgeixen en els adolescents, i després d'adults com et separes, les traïcions però també l'amistat per sobre de tot, i al final, la mort i el dolor, i el dol.

Algunes usuàries que els ha agradat moltíssim aquest llibre i que l'han llegit amb avidesa, volen seguir llegir tots els llibres del mateix autor entorn a la mateixa temàtica especialment el que acaba de treure  Casas y Tumbas.  Els ha agradat especialment l'ús que fa del llenguatge, com usa les paraules, les descripcions, com si fossin part de descripcions poètiques, que et fan entrar en aquests paisatges idíl·lics de la infantesa, amb la llum,  o amb grans idees simbòliques com el cementiri de paraules basques, d'un idioma, d'un país, d'una cultura que mort.

Algunes cultures han quedat sorpreses d'aquesta idea que la cultura basca pugui ser residual, i que en molt llocs minoritària, i que la imatge que ens presenta Atxaga pugui ser certa, perquè sembla que és tot el contrari, que la identitat i la cultura és una part molt important del País Basc.

La Guia