Acàcia: amor secret; baladre:
compte; camamilla: energia en l’adversitat, i així en l’època Victoriana anaven
composant missatges secrets el significat dels quals depenia, també, de qui els
rebia. Les flors tenen un llenguatge propi, com la nostra protagonista.
Quan em va caure aquest llibre a
les mans vaig arrufar el nas, com intentant copsar a primer cop d’ull si hauria
de passar un mal de ventre per un excés d’almívar, però és clar anava de flors...
i... res que no m’hi podia resistir. I el vaig agafar i deixar i tornar agafar
i tornar a deixar fins que finalment me’l vaig endur. I aquí em teniu recomanant-lo!
La Victòria compleix 18 anys i ha
de marxar del centre d’acollida on ha viscut fins ara. No té formació de cap
tipus, només un do per les flors, i una motxilla plena de males experiències
viscudes en famílies d’arreu del país. La Victòria és una solitària amb molta
por... por del contacte amb la gent, por a estimar i a ser estimada, por de les
emocions que només aconseguirà transmetre a través de les flors. Una
protagonista que se’ns mostra fràgil a ocasions, ferma i resistent en d’altres.
Un personatge amb ganes de viure, malgrat tot.
En Grant és un enigmàtic noi amb una
plantació i una parada de flors al mercat local. Una oportunitat de tancar una
profunda cicatriu i reconciliar-se amb la vida, recuperant l’única mare que l’ha
estimat de debò: l’Elisabeth, una dona amb un passat turbulent, que li ensenya
el llenguatge de les flors, la seva taula de salvació.
Una novel·la sobre la fragilitat
de l’ésser humà i que destil·la esperança, malgrat la ira. Una narració fascinant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada