És un llibre de
moltes capes, com un teixit que podem anar comentant d'una en una, començo per
comentar la primera i més obvia, la del llenguatge, la paraula, el diccionari,
l'amor per la llengua, que conflueix des de nen en l'amor per la paraula, per
la identitat, com aquest nen que comença
a llegir amb La Mainada: El tresor de veure la seva llengua escrita.
Aquest amor per la
llengua el veiem en tot moment en diferents passatges, quan concursa, quan és
un dels que lluita a la guerra civil amb el Pompeu Fabra com arma, i és la
única cosa que s' emporta a la maleta quan fugen el seu tresor que li roben. La seva relació platònica amb
l'Eugenia a través de les reixes amb l'Eugènia i un diccionari de
sinònims, que és el que el portarà de
fet... a voler matar Franquistes malgrat ser borni, poruc, indecís i poca cosa.
El seu amor per la
llengua que li porta tot el temps a veure com la llengua es perd al nord de la
frontera, i com el francès se la menja, perquè és perd la dignitat de la
llengua, a l'escola, amb càstigs i bufetades als nens a les escoles, per parlar
català, però també com n'és de rica i
com el Pompeu Fabra no té totes les versions de català que allí hi ha. I com defensa la llengua davant dels francesos que creuen
que la seva està per sobre de totes i de tot hom perquè és única i universal!
Joan Lluís
Lluís el primer que ens fa és una
distòpia, ens diu... que hagués passat i si... i si Franco hagués dit que si a
Hitler... i a partir d'aquest moment ens canvia la història, ens fa ciència
ficció, i ho fa a partir d'una idea que
li va quedar gravada de petit d'una cita que va trobar de Pere IV quan era
petit i que llavors no sabia, en una passejada pel Canigó: "Malfiat de la història Somnia-la i
refés-la".
“Necessitem
matar Franco, això és evident. Perquè Franco, diuen que va morir però en
realitat va hivernar. Estava en hivernació i ara s'ha despertat”. Declara l'autor en una entrevista i per això
escriu aquest llibre. Una manera de enterrar-lo! Es publicitar com n'està de
viu per poder-lo matar definitivament, a ell i el feixisme. Els Francesos a Argelers deixant morir de fam
i inanició en condicions infrahumanes als
republicans tant o més que en els camps de concentració... i després
abandonant als republicans a mans dels feixistes on el nostre narrador ingenu i
immadur creix i madura de forma versemblant i es decideix a sortir del mon
ideal i es troba en el mon de sang i por.
Una segona capa que
aflora aquí i allà important, que va surant a l'historia política de fons és la
de la independència de Catalunya, i de l'ajuda dels països europeus. Joan Lluís
Lluís no s'amaga mai de la seva militància independentista. Sovint ens va
marcant durant el relat la relació Espanya/Catalunya/Europa, quan Azaña diu que Catalunya serà Espanya o
no serà, que la prefereix feixista que independent, o quan Churchill i Europa
en general prometien a la Catalunya independent ajuda que no va arribar ect,
l'autor fa ciència ficció però també fa paral·lelismes i crítiques a l'estat
actual de les coses i els capítols finals amb els partits catalans que segons
guanyen uns o altres les eleccions ens fan anar a l'Agustí després de matar a
Franco d'aquí cap allà segons la seva conveniència és una bona metàfora de la
política actual.
Un quart fil és
l'amor per la terra, pel Vallespir, pel Canigó, present en tota la narrativa,
de forma poètica, en les descripcions, en les tradicions, en els personatges
importants per l'Agustí que el fan créixer com persona com la Caterina i el
Mateu o com els companys maquis del Vallespir, en els rius, muntanyes, valls,
petits pobles, els camins del Vallespir que
els fan créixer físicament malgrat ser borni i poca cosa, però també com
persona, madurar, aquell nen indecís, que creia que ningú escoltava i que
sempre errava, troba un lloc en aquest Vallespir de rius sorollosos i muntanyes
nevades. Forma part de la seva
identitat i és una finestra oberta a l'espai durant el nostre confiament.
Vídeo sobre la sessió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada