El Viu la lectura opina
Sense deixar el camí dels
estralls que va fer la Guerra Civil, i posteriorment el franquisme, entre les
files del vençuts, entre les files republicanes, que van fugir a milers, que
van seguir lluitant a la resistència, que van ser tancats per Rojos i Comunistes
per la França de Vichy i després per la Alemanya de Hitler.
Quan varen veure el llibre vàrem
pensar no l’acabarem perquè és molt llarg,
al final, algunes usuàries no el varen poder acabar, “No perquè sigui
llarg, és un gran document històric, tothom l’hauria de llegir, però no puc,
amb el dolor, amb l’atrocitat, com podem ser tant inhumans? “Altres usuàries
em deien “És un document excel·lent, que tothom hauria de llegir, difícil
lectura però, pels fets tant tristos de què deixa constància”.
Altres usuàries se’l van tornar
a emportar a casa, “El vull acabar i el vull llegir amb calma i pair, i
compartir amb la meva filla”.
Montserrat Roig recull centenars
de relats d’homes i dones sobre els camps de treball i d’extermini, ens parla
de les persones, de la mort, de la denigració de la gana, de la tristesa, però
també de la valentia, de la resistència, de l’esperança, de com s’organitzaven
per fer arribar a l’exterior noticies d’aquells centres de mort, de com
s’ajudaven uns als altres, de com enfrontaven la mort, i el defalliment amb
fortalesa, de com de vegades, incapaços de deportar morien de pena, però també
de gana, o empegats a les filferrades elèctriques com única sortida.
A les pel·lícules, hi ha certa
ficcionalitat que et dona distància, “amb el llibre llegeixes els testimonis
directes, clars, dels supervivents, i no et pots allunyar, volia llegir, però
després no podia dormir, pensant en com pot ser que la maldat humana existeixi”.
La sessió va acabar amb una
sensació de tristesa, d'intentar comprendre com la Montserrat Roig va ser prou
valenta per suportar el pes de tots els relats dels supervivents, i llavors la
Joana, la nostra usuària més gran ens va explicar la seva experiència:
Tremolava, amb el record, no estava segura si tenia set o vuit anys, fa molts
anys, deia, el seu pare treballava com a tècnic de mines i el varen enviar a
Bossot encarregat de les mines de la zona, la família hi vàrem anar després. No
recorda exactament quan era, feia fred però encara no hi havia neu, era de nit, i
van trucar a la porta, ja arriben li van
dir al pare, heu de fugir. Qui l’havia vingut a buscar li va donar una arma, no
la volia, però calia protegir a la família. Van anar cap a la frontera amb
camions, però la frontera era tancada. Fins que els nacionals no siguin a tret
de fusell no us deixarem entrar, els deien els gendarmes. Finalment varen
creuar. El pare va tirar just l’arma abans de creuar per por a que el
registressin. Ella ho va veure però no
va dir res. I els varen portar a un camp de concentració a Toulousse. Hi havia moltes famílies, catalanes i aragoneses, ells eren els tres nens i els pares.
Dormien en uns barracons de palla, no
tenien res per menjar, no recorda si tenia 7 o 8 anys però recorda que no
portava res més que la roba posada, i que feia fred, la mare havia portat
d’alguna manera una flassada per tapar-los. Tenien molta gana, i no tenien res
de menjar. Al cap d’uns dies les
autoritats els varen dir que podien tornar a la Catalunya encara no ocupada,
que els portarien fins a Barcelona, això o quedar-se com a refugiats. Els pares
varen decidir tornar, anar a buscar als avis. Els van portar primer en camions
i després en tren. Viatjaven de nit, per no rebre els atacs dels avions i no
podien ni encendre un llumí. Van passar per Port Bou, en direcció a Barcelona.
No tenien res de menjar. Abans de creuar la frontera en una parada, unes noies
els varen donar llet calenta, després va saber que eren quàqueres. En arribar a Barcelona la ciutat estava
tancada, l’estació de França enrunada, el tren els va deixar a Sant Adrià. Els
avis vivien a Poble Nou, el pare va agafar a coll i bé al menut, i la mare a la
petita a braços, i ella a peu, que era la gran. Van caminar fins la casa dels
avis, no hi eren, havien fugit a casa una germana, que vivia a la Diagonal,
perquè el Poble Nou era zona industrial i el bombardejaven sovint. Així que
varen tornar a caminar fins la Diagonal. I allí tots els familiars els varen
rebre amb abraçades i plor. Uns dies després, els nacionals encara no havien
arribat, i el seu edifici, on hi havia l’ambaixada Mexicana, els va oferir d’anar
als dos nanos grans, uns dies a una colònia a Caldetes, ho van agrair, van
menjar bé i descansar uns dies. Però després hagueren de tornar, els nacionals
ja estaven a punt d’arribar. Van tornar
amb els avis a la casa del Poble Nou, poc abans que entressin els nacionals.
I llavors ja va començar una altra història.
L’escoltem extasiades, recordem
que tots hem tingut un familiar, un amic, un avi, que ha estat en la mateixa
situació. Son quarts de deu de la nit, però segurament podríem continuar la
sessió moltes hores més si no haguéssim de tancar.
Tot i que dos usuàries no el van
puntuar, perquè havien estat incapaces d’acabar-lo per què eren incapaces de
suportar el dolor que duia dins el llibre, aquest és el segon llibre del nostre
rànquing que ha superat el 4,5. “Que
potser un dia et podria convidar a sopar? Li diu una usuària a la Joana,
m’agradaria que aquestes coses les conegués també ma filla!”
La Guia
