Parlem de... Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig

El Viu la lectura opina

Sense deixar el camí dels estralls que va fer la Guerra Civil, i posteriorment el franquisme, entre les files del vençuts, entre les files republicanes, que van fugir a milers, que van seguir lluitant a la resistència, que van ser tancats per Rojos i Comunistes per la França de Vichy i després per la Alemanya de Hitler.

Quan varen veure el llibre vàrem pensar no l’acabarem perquè és molt llarg,  al final, algunes usuàries no el varen poder acabar, “No perquè sigui llarg, és un gran document històric, tothom l’hauria de llegir, però no puc, amb el dolor, amb l’atrocitat, com podem ser tant inhumans? “Altres usuàries em deien “És un document excel·lent, que tothom hauria de llegir, difícil lectura però, pels fets tant tristos de què deixa constància”.

Altres usuàries se’l van tornar a emportar a casa, “El vull acabar i el vull llegir amb calma i pair, i compartir amb la meva filla”.

Montserrat Roig recull centenars de relats d’homes i dones sobre els camps de treball i d’extermini, ens parla de les persones, de la mort, de la denigració de la gana, de la tristesa, però també de la valentia, de la resistència, de l’esperança, de com s’organitzaven per fer arribar a l’exterior noticies d’aquells centres de mort, de com s’ajudaven uns als altres, de com enfrontaven la mort, i el defalliment amb fortalesa, de com de vegades, incapaços de deportar morien de pena, però també de gana, o empegats a les filferrades elèctriques com única sortida.

A les pel·lícules, hi ha certa ficcionalitat que et dona distància, “amb el llibre llegeixes els testimonis directes, clars, dels supervivents, i no et pots allunyar, volia llegir, però després no podia dormir, pensant en com pot ser que la maldat humana existeixi”.

La sessió va acabar amb una sensació de tristesa, d'intentar comprendre com la Montserrat Roig va ser prou valenta per suportar el pes de tots els relats dels supervivents, i llavors la Joana, la nostra usuària més gran ens va explicar la seva experiència: Tremolava, amb el record, no estava segura si tenia set o vuit anys, fa molts anys, deia, el seu pare treballava com a tècnic de mines i el varen enviar a Bossot encarregat de les mines de la zona, la família hi vàrem anar després. No recorda exactament quan era, feia fred però encara no hi havia neu, era de nit, i van trucar a la porta,  ja arriben li van dir al pare, heu de fugir. Qui l’havia vingut a buscar li va donar una arma, no la volia, però calia protegir a la família. Van anar cap a la frontera amb camions, però la frontera era tancada. Fins que els nacionals no siguin a tret de fusell no us deixarem entrar, els deien els gendarmes. Finalment varen creuar. El pare va tirar just l’arma abans de creuar per por a que el registressin. Ella  ho va veure però no va dir res. I els varen portar a un camp de concentració a Toulousse. Hi havia moltes famílies, catalanes i aragoneses, ells eren els tres nens i els pares. Dormien  en uns barracons de palla, no tenien res per menjar, no recorda si tenia 7 o 8 anys però recorda que no portava res més que la roba posada, i que feia fred, la mare havia portat d’alguna manera una flassada per tapar-los. Tenien molta gana, i no tenien res de menjar. Al  cap d’uns dies les autoritats els varen dir que podien tornar a la Catalunya encara no ocupada, que els portarien fins a Barcelona, això o quedar-se com a refugiats. Els pares varen decidir tornar, anar a buscar als avis. Els van portar primer en camions i després en tren. Viatjaven de nit, per no rebre els atacs dels avions i no podien ni encendre un llumí. Van passar per Port Bou, en direcció a Barcelona. No tenien res de menjar. Abans de creuar la frontera en una parada, unes noies els varen donar llet calenta, després va saber que eren quàqueres.  En arribar a Barcelona la ciutat estava tancada, l’estació de França enrunada, el tren els va deixar a Sant Adrià. Els avis vivien a Poble Nou, el pare va agafar a coll i bé al menut, i la mare a la petita a braços, i ella a peu, que era la gran. Van caminar fins la casa dels avis, no hi eren, havien fugit a casa una germana, que vivia a la Diagonal, perquè el Poble Nou era zona industrial i el bombardejaven sovint. Així que varen tornar a caminar fins la Diagonal. I allí tots els familiars els varen rebre amb abraçades i plor. Uns dies després, els nacionals encara no havien arribat, i el seu edifici, on hi havia l’ambaixada Mexicana, els va oferir d’anar als dos nanos grans, uns dies a una colònia a Caldetes, ho van agrair, van menjar bé i descansar uns dies. Però després hagueren de tornar, els nacionals ja estaven a punt d’arribar. Van tornar amb els avis a la casa del Poble Nou, poc abans que entressin els nacionals. I llavors ja va començar una altra història.

L’escoltem extasiades, recordem que tots hem tingut un familiar, un amic, un avi, que ha estat en la mateixa situació. Son quarts de deu de la nit, però segurament podríem continuar la sessió moltes hores més si no haguéssim de tancar.

Tot i que dos usuàries no el van puntuar, perquè havien estat incapaces d’acabar-lo per què eren incapaces de suportar el dolor que duia dins el llibre, aquest és el segon llibre del nostre rànquing que ha superat el 4,5.  “Que potser un dia et podria convidar a sopar? Li diu una usuària a la Joana, m’agradaria que aquestes coses les conegués també ma filla!”

La Guia