Descripció de la Pàgina principal

dimecres, 26 de març de 2014

No està escrit a les estrelles de John Green

Tot i que la medicina ha aconseguit reduir el tumor i li ha regalat uns anys més de vida, la Hazel segueix sent una malalta terminal. El seu final sembla que ja està escrit. Però l'aparició d'Augustus Waters al grup de suport de nois amb càncer canvia radicalment la seva vida. La història està a punt de ser reescrita.Una novel·la sobre com aprofitar la vida al màxim, gaudir dels qui més estimes, estimar fins que no puguis més i, sobretot, viure. 

La sessió amb la mOn:

Estem al davant d’una novel·la considerada "crossover" i el New York Times la té al núm 1 de vendes. És divertida, commovedora, reveladora, trista, cruel i sensible, la "Love Story" per a les Noves Generacions.

Evita la llagrimeta fàcil, la sensibleria cursi, gràcies a uns personatges carregats de cinisme i humor negre.

Però... són certes aquestes crítiques?

La tertúlia l’he iniciat comentant la meva experiència amb  nois i noies malalts de càncer; explico contes a la planta d’onco de l’hospital de la Vall d’Hebron, un projecte de l’ANIN i AFANOC.

No volia monopolitzar la tertúlia i l’objectiu que m’havia fixat  era saber quina part els ha tocat, què han descobert que no sabien, què en pensen dels personatges, hi ha vida desprès de la mort, com podré ser recordat? Si et queda poc temps i ho saps, què faries? Seria divertit viure en un núvol?

I com ho hem fet?

Doblegant paper : L’art és vida  i la vida és transformació  ( Leopoldo Fregoli)

Cadascú podia tirar un  paperet de color, blau, vermell, blanc o verd i  transformar-lo en quelcom relacionat amb la novel·la: una figura amb papiroflèxia o bé fer plecs, es podia arrugar, tallar.... i a partir d’aquí hem pogut parlar del que ens ha semblat la novel·la a partir de la nostra creació.

En Gerard ha estat el valent que ha començat a parlar, per ell, el seu paper blanc (El color li ha fet recordar: la serenor, sinceritat, hospital)  s’ha transformat en una vida plena de petits d’alts i baixos . La vida  de la Hazel i de l’Augustus?

I hem seguit amb un cor blanc d’origami, que li ha fet recordar (per error) el motiu de la mort d’uns dels protagonistes,una vegada aclarida la mort d’en Gus, el cor ens ha servit per explicar la història d’amor dels protagonistes.

I la tertúlia ha seguit amb un grapat de figuretes o “intents-de-figuretes” han aparegut i junts hem estirat el fil de “No està escrit a les estrelles”.

Un “no sé” s’ha convertit en un estel,  uns ocells ens han fet parlar de la llibertat i de la ciutat d’Àmsterdam. Un vaixell, que era barret, ens ha encetat el tema d’ enfonsar-se com a metàfora del  morir i tornar a surar. Desaparèixer per sempre. Un petit paper blau plec a plec i desplegat  on el centre ets tu i les branques simbolitzen tot allò que pots fer i desfer . La vida no s’acaba per tenir Càncer.

Una de les varietats de l’origami que més m’agrada és anar construint una figureta i del no res, inserir una peça i una altra i crear i composar.

Junts,  peça a peça, hem un creat un camping, ple de personetes petites aixoplugades sota la tenda, una nit estrellada on la lluna brillava. El terra és ple de vida, un sól carregat d’oportunitats i d’idees, sotracs, batecs, anhels i desitjos.

Hi hem afegit records i ocells que ens recorden la importància de ser lliures.  Un mapa de carreteres d’una vida en el que tu i només tu n’ets el protagonista .

I no penseu que només hem fet  això, hem  descobert una besàvia de 106 anys i explicat la llegenda del cavaller MIlany, una mare que havia tingut càncer de xicoteta, que no ha estat mai mimada, hem parlat de la figura dels pares, de les estructures familiars...

Xerra que xerra, ha arribat l-hora de plegar, però ho fem recomanant una pel.li "Planta Cuarta",  on hi apareix  El Bola.



I un llibre: L'Oscar i la Peggy Blue. De la que han fet la pel.l’icula > Cartas a Dios


Bona  lectura, aquí teniu una història d'amor èpica, una història d'eternitat dins dels dies comptats.

I... les fotos de la sessió: FOTOS

fins aviat!

La Celestina de Fernando de Rojas


És un llibre de transició entre l'edat mitjana i el Renaixement, considerat una de les obres que dóna naixença a la novel·la i el teatre moderns.

Argument:
Calisto, un joven noble apuesto y de preclaro ingenio, penetra persiguiendo a un halcón en la huerta donde se halla Melibea, de quien queda profundamente enamorado. Ante el rechazo de ésta y aconsejado por su criado Sempronio, decide encomendar su cuidado a Celestina, para lograr por medio de ella el amor de Melibea. La alcahueta consigue mediante artimañas que Melibea se enamore de Calisto. Los criados de éste intentan explotar en beneficio propio la pasión de su amo: que había prometido una cadena de oro a Celestina si lograban, entre todos, enamorar a Melibea. Cuando esto sucede, los criados reclaman su parte y ante la negativa de Celestina, la matan. Son apresados y ejecutados por la justicia, de lo que Calisto tiene noticia al día siguiente. Concierta una entrevista nocturna con Melibea; sube por una escalera de cuerda y cuando va a bajar para marcharse, se rompe la escalera y Calisto se mata. Ante la muerte de su amado, Melibea sube a una torre y se arroja desde ella tras declarar las causas del suicidio a su padre. Termina la obra con el llanto y unas reflexiones morales de Pleberio, padre de Melibea. (Extret de: Rinconcastellano)

I com sempre la Sessió amb la mOn:
Tertulia muy teatralizada, aunque Fernando de Rojas, no pensó la tragicomedia de Calixto y Melibea para ser representada.

La sala simulaba las butacas de un teatro con su correspondiente espacio escénico. Los exteriores, jardines de la biblioteca, han sido el escenario del primer acto de la obra:

Entrando Calisto en un jardín en pos de un halcón, suyo, halló ahí a Melibea, de cuyo amor preso comenzole a hablar;  de la cual, ásperamente despedido, fue para su casa muy angustiado. (…)

Necesitábamos actores, los personajes tan bien caracterizados por Rojas, el tratamiento de estos supone una auténtica revolución de la obra.

A los personajes de baja condición: prostitutas, alcahuetas y criados, se les da una atención especial, no solo les corresponde un tratamiento cómico, estos pasan a tener pasiones, sentimientos y evolucionan.

La Celestina representa todos los niveles sociales y morales en igual simpatía, prescindiendo de prejuicios.

Calisto, Melibea, Pármeno, Sempronio, Celestina y las prostitutas, cambian de comportamiento en la obra, no son iguales entre si y no son iguales a si mismos en distintos momentos… este ha sido la motivación del juego propuesto al grupo.

Se han repartido diferentes pegatinas con el nombre de los personajes de la obra y se presentaban los diferentes actos. Durante un mismo acto los actores podían ser cambiados por lo que el mismo personaje debía continuar la escena pero desde su si mismo. Necesariamente se provocaba un cambio.

Se ha proporcionado al grupo vestuario apropiado para la caracterización y después de unas primeras risas y vergüenzas… dudas y preguntas (al no recordar hilo argumental)… la tertulia ha llegado a su fin con  un aplauso final.

L'accés a les imatges de la sessió: molt bona i divertida: aquí les teniu!

També us deixo un vídeo que he trobat molt interessant sobre un programa de TVE que es va fer sobre la Celestina presentat per l'acadèmic i especialista en el tema, Francisco Rico.


I encara per aquells que vulgueu més informació... un pàgina del directori especialitzat Virtual Spain, amb un recull d'enllaços seleccionats: La celestina

Fins aviat!




dimarts, 4 de març de 2014

Jan Plata. La crida dels pirates de Josep L. Badal

Coneixeu en Jan Plata? doncs... mireu... no és el fort de la classe, ni el més divertit, ni el més esportista, ni el líder, res de tot això. 

En Jan Plata és un nen somiador, devorador de llibres de nàutica, que viu amb la seva mare en una caseta vora la platja. No sap res del seu pare, i ningú no respon les seves preguntes. 

Un dia... ben tip de tot plegat trenca l'única prohibició seriosa que la seva mare li ha fet prometre: no tocar la campana del porxo. 

Nang! nang! - fa la campana mentre desitja amb totes les seves forces que el seu pare acudeixi al seu costat.

- Pare, vine. I... aquell home... qui és aquell home...

Ara la seva vida canviarà per sempre i començarà una aventura màgica i inesperada, un viatge iniciàtic en què coneixerà un munt de criatures i personatges... però, sobretot, coneixerà el seu pare i el valor de l'amistat.


La Cosa perduda de Shaun Tan

Un dia, mentre passeja per la platja a la recerca de taps d’ampolla per a la seva col·lecció, un jove es troba amb una criatura estranya, d'aire trist, desemparada i solitària: la cosa perduda. 

Mentre espera en va que algú vingui a recollir-la s’estableix una relació íntima entre ells. A la platja ningú no en sap res, de la criatura, ni tan sols l’han notat. Llavors decideix dur- la a casa seva. Un cop allí, passa completament desapercebuda per als seus pares, d'altra banda tan atents a les notícies oficials de desgràcies alienes que no s'adonen de la nouvinguda, no obstant això, quan finalment la noten gràcies a les observacions del jove, la menyspreen, l’exclouen i se’n desentenen. 

El noi no sap què fer fins que al diari troba un anunci del Departament Federal d’Objectes Inútils. Una vegada arribats al DFOI la cosa fa un sorollet d’infelicitat i mentre ell busca un bolígraf amb què emplenar els interminables models burocràtics, un empleat de la neteja li aconsella que si en alguna cosa aprecia a la cosa perduda no la deixi allí i li lliura una targeta amb un símbol esperançador. Després d’haver donat moltes voltes per la ciutat aconsegueix trobar l’adreça de la targeta en un amagat i fosc portal d’un carreró anònim. Darrere de la porta descobreix un inventari d’estranys i inusuals objectes perduts. 

La sessió de la mOn: 

La COSA PERDUDA

Si el punt de partida és que  sóc fan d’en Shaun Tan i de tota la seva obra i investigar sobre la novel·la gràfica LA COSA PERDUDA ... m’ha fet aturar, respirar i seguir...

Si a més a més afegim un grapat d’ingredients que sempre em fan badar : un cullerada sopera de surrealisme amb il·lustracions que ens recorden als personatges irreals d’El Bosco, els espais d’ Eduard Tufle i els ambients d’en Hopper... la tertúlia prometia ser interessant.... i ho ha estat!

Hem començat dibuixant un somni ja que la novel·la està plena d’imatges oníriques. El record d’un somni que s’ha esvaït, fragments inconnexos, inexplicables, imatges precises, d’altres desdibuixades i deformades. Milers d’explicacions possibles on tot s’hi val, mirar i veure.  Amb aquest exercici he volgut treballar el que per mi és el pal de paller de la novel·la: Realment veiem el que veiem? Ens adonem del que ens envolta.... o ens passem la vida mirant-nos el melic?

I tot seguit plana a plana hem estirat el fil del que veiem i del que interpretàvem:  hem parlat de l’atmosfera futurista que ens descriu en Shaun Tan, aquest entorn gris, sense arbres, amb un cel verd, canonades i màquines voladores. Gent apàtica, el pes de la burocràcia, rutina, uniformitat, alienació, el poder dels règims totalitaris...

Com reaccionaríem si de sobte hi hagués una interrupció inesperada de les nostres rutines?
Quan hem començat a obrir les planes de llibres sobre art modern, surrealisme, Dalí, modernisme, simbolisme, il·lustració gòtica contemporània i hem pogut relacionar imatges que apareixen a “La cosa perduda” amb les obres que hi apareixen, la sala s’ha omplert de : 

- mira –mira ..! Wuuuala!!! – i això ?  --- deixa’m Deixa’m veure.. – Ala que flipe!
Aquí  és quan per mi el club de lectura és màgic, quan pren força, quan descobreixen i un llibre els porta a obrir-ne un altre i a interessar-se, tastar, mirar i veure. Quan tot s’omple de bombolles de sabó...

Finalment, hem parlat del curt d’animació guanyador de l’Óscar al 2011 i l’hem pogut veure per finalitzar la tertúlia.

Però passeu per la biblioteca i busqueu  : El àrbol rojo o Inmigrantes. F l i p a r e u !!!

Històries sinceres i tendres amb una il·lustració hiperrealista.

Aquí us deixem l’enllaç al curtmetratge:




I com no... l'enllaç a les fotos de la sessió: no us ho perdeu! FOTOS

Recomanem...


Hi ha en Jim, un advocat triomfador. Hi ha en Bob, a qui l’empaita un perdurable sentiment de pèrdua i de fracàs. I la Susan, germana bessona d’en Bob, esquerpa i agra, l’única dels tres que encara viu a Shirley Falls, a l’estat de Maine. Aquests són els germans Burgess, que veuran aviat com un fet escandalós tensa els fràgils vincles que els uneixen: en Zach, el fill adolescent i solitari de la Susan, és acusat d’haver fet rodolar un cap de porc congelat cap a les portes d’una mesquita, i es desferma una tempesta judicial en una societat que es mou entre la condescendència i la por als nouvinguts.

Amb Olive Kitterigde, Strout, ens endinsava en la construcció d’una persona des del punt de vista de la gent que l’envolta; com en un trenca closques, les peces van encaixant fins a donar-nos una visió completa d’un personatge prou complex. En el cas dels germans Burgess els fils es tensen fins a descobrir-nos els racons més insondables de l’ànima dels personatges que retrata, la seva vida, maneres de ser i pensar; en definitiva els seus problemes i relacions. Una vida amb contrarietats tant quotidianes com les que puguem tenir tots nosaltres; o no... .

Uns personatges que es fan estimar i que recordaràs un cop acabat de llegir el llibre.

Aquí us en deixo una cita memorable: No tinc família. El seu germà li ofereix la gran resposta 

«Sí que en tens. Tens una dona que t’odia. Fills que estan furiosos amb tu. Un germà i una germana que et fan tornar boig. Un nebot que era un sòmines, però es veu que ara ja no ho és tant. D’això se’n diu família.»

per als qui vulgueu més informació:


Apali, a gaudir-la!