És la violació sistemàtica de dones una arma de guerra massiva? Son els fills fruits d’aquestes violacions, abandonats per les seves mares al néixer, la generació perduda sistemàticament en un conflicte bèl·lic? Si i si. Matrioxques és una reflexió profunda sobre això i molt més.
El grup està corprès i alhora agraït d’haver llegit aquesta història! Prèviament a la tertúlia la sensació que ens enfrontàvem a una novel·la molt dura planava sobre nosaltres i ens acompanyava: era necessaria tanta descripció? Tant d’horror detallat? Tanta violència? Semblava impossible acabar el llibre però fer-ho és un regal.
La sinopsis del llibre no explica del tot el que s’hi amaga. La Hana viu un doble exili: un d’estrictament geogràfic, lluny de la terra que la va veure néixer i que va haver d’abandonar, i un altre d’íntim, que la manté apartada de la vida que l’envolta per por de prendre mal. Dos mil quilòmetres enllà, en un entorn privilegiat, la Sara, que acaba de fer divuit anys, està ansiosa per ser lliure. Enfrontades a una realitat incòmoda, fruit de decisions del passat que encara reverberen en el present, totes dues faran descobriments tan amargs com inesperats a mesura que escurcen la distància que les separa. A Matrioixques, Marta Carnicero Hernanz basteix, amb la prosa destil·lada que la caracteritza, un relat punyent i lúcid sobre el trauma, el pes de l’herència històrica i familiar, la sistematització de la violència i la reparació necessària.
Si, és cert: però també és cert que és la història d’una dona (la Hanna) dels balcans violada sistemàticament (com tantes que son amb ella i com la seva neboda, motor emocional de la història a qui intenta salvar i finalment no pot) que dona a llum una filla (la Sara) i la dona en adopció al metge que aten el part i la seva dona i com 18 anys desprès cap de les dues és feliç i inicia un camí de retrobament i redescoberta amb final obert.
Abans de començar el debat dediquem força estona a donar context i valor històric a aquesta història ja que està basada ens els terribles fets reals que van significar la Guerra dels Balcans i la violació sistemàtica com a arma de guerra. L’autora explica en una entrevista que el llibre es gesta arran de veure l’exposició (i documental i obra de teatre posterior) de títol ENCARA HI HA ALGÚ AL BOSC, de la que també parlem entrellaçant el debat entre la realitat i la ficció.
Malgrat la duríssima temàtica el llibre agrada molt: en destaquem com de ben escrit està, les dues narracions paral·leles tant diferents i com es van trenant i aquest final esperançat i reivindicatiu de l’acceptació i el perdó.
Temes com l’adopció, la guerra, la superació del trauma i la relació entre persones i entre famílies també apareixen al debat que és ric i participatiu.
La Guia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada