Parlem de... Balas de sangre de Manuel Martos (Especial)

Ressenya de Balas de Sangre, de Manuel Martos Pérez. Ediciones B

Manuel Martos ens introdueix en diverses veus narratives des dels primers capítols, una des de Mèxic en primera persona d'un dels protagonistes, que ens apropa al món de la delinqüència organitzada entorn del món de la droga a Mèxic a través de Víctor Márquez. Aquest personatge ens apropa a la família i a la traïció dins de la família que implica als càrtels mafiosos i la rivalitat entre els diferents capos del Càrtel d'Heliodoro un dels homes més poderosos a Mèxic. Les seves peripècies per fugir d'aquest món i poder recuperar a la seva dona el porten de nou a Barcelona el seu lloc de naixement, un segon espai físic on tindrà lloc l'acció.

Una altra veu narrativa és la de Lanero el policia d'Assumptes interns que es veu implicat en la investigació d'un gran cas criminals amb arrels a Mèxic i a Centre Europa, que sembla vinculat al tràfic d'obres d'art, en aquest cas de llibres de miniatures àrabs, molt valuoses, per la implicació de dos agents de policia i una exagent en aquest tràfic d'obres. Però aquest cas es veu salpebrat pel primer cas d'assassinats important que tingué a càrrec quan era jove, d'una mena de viuda negra, cas que el té obsessionat perquè no es va resoldre mai, perquè la dona d'una de les víctimes li recorda periòdicament i perquè ell mateix, creia que el cas havia estat arraconat per interessos poderosos, i sempre cregué que calia investigar més.

Hi ha una tercera veu narrativa que es mourà per tres paisatges, Marroc, Iran i Catalunya, la de Raquel Salcedo, ex policia, implicada en tot plegat i que abans era especialista amb la tracta d'art. Aquesta dona contundent, tot i ser una de les implicades en diversos delictes acaba agafant la veu narradora més forta que domina en diferents moments la narrativa de la novel·la i a través de la qual, sabrem que el llibre de miniatures, per la qual tots arrisquen la seva vida, té a veure amb la història passada i recent d'Iran, i especialment del Sha de Persia, i la seva fugida del país després de la revolució àrab.

Hi ha més veus narratives, en una novel·la coral que acaben de confegir un tapís que conforma tota la trama d'intriga que ens porta ràpidament fins al final, a través de diferents fils i personatges. Així i tot aquestes tres veus narratives marquen els girs argumentals i ens donen la informació necessària per destriar totes les dades que els primers capítols semblen molt confuses. A poc a poc, anem esbrinant amb Lanero, Márzquez i Salcedo tots els fets, fins a arribar a un final inevitable... o no.

Una novel·la interessant, intrigant, original en el centre de la trama, una mica lenta però en alguns passatges retrospectius en primera persona. Un encert equilibrat el fet de barrejar fets històrics que donen coherència a la trama central, i que ens amplien el marc de referència de la novel·la negra.

Balas de Sangre. Resum de la tertúlia

La tertúlia va començar de forma fluida i directa, perquè l’autor és molt obert i els assistents que s’havien sentit absorbits per aquest trhiller detectivesc de seguida van començar a preguntar [Atenció el resum de la tertúlia pot contenir spoilers]:

La primera pregunta que va sorgir, es com havia descrit tant bé els diferents escenaris geogràfics que apareixen a la novel·la, Mèxic, Iran, Marroc. L’autor va reconèixer una gran tasca de documentació. Tot i que per exemple coneixia Iran, no havia pogut accedir a veure les obres d’art que tenen amagades en els magatzems, perquè només en comptades ocasions el govern fonamentalista deixa fer visites.  L’impacte de cada zona geogràfica que era com un protagonista més de la novel·la fou un punt impactant per a tots els lectors.

Un segon punt era la versemblança, els usuaris i usuàries tenien moltes ganes de preguntar per el procés de documentació, com i quan havia decidit per exemple parlar de les miniatures Àrabs, i dels intercanvis d’obres d’art que fa el  govern iranià. Martos ens va explicar que havia documentat molt be tots aquests aspectes, perquè tot i que la miniatura en concret que apareix a l’obra és inventada, tot el procediment està documentat i s’ha fet en algunes ocasions per exemple amb obres de Picasso, la qual cosa donava versemblança a que aparegués aquestes transaccions obscures d’art en la trama, com lligam principal entre els personatges.  De fet l’atiro havia llegit un  article a la Vanguardia sobre aquest tema, i tot i que inicialment havia pensat en parlar dels ous de la Família Romanov, a partir d’un moment va canviar aquest element de la trama que li va semblar inquietant i innovador.

Un altra punt que va interessar molt als assistents va ser el desig de qui ho té tot, com un dels protagonistes, Don Heliodoro, que el la seva carrera de delinqüència ho ha aconseguit tot i que poques coses li queden a la vida per les quals tenir delit, i el col·leccionisme d’art obscur era ideal per emmarcar el desig d’aquest personatge. L’autor ens explica que aquest desig incontrolable de Don Heliodoro és un recurs que li permet avançar en la trama, Heliodoro, tot i ser mexicà és d’origen libanès  i d’aquí les seves ganes de posseir les miniatures àrabs,  que reben el nom de Les llàgrimes de Sha per la història, inventada però versemblant, que lliga aquestes miniatures a la política teocràtica dels últims anys del Sha a Persia. A més és una forma de contrastar dos mons, l’art lluminós amb la droga i la delinqüència, fosca.

Per altra banda els usuaris i usuàries ha remarcat respecte als personatges que sembla que en alguns casos com amb del Marquez o la Raquel, malgrat els seus passats com a delinqüents, ens els mostra de forma indulgent que fa que ens puguem vincular als seus problemes. L’autor remarca que no ha estat volent, que en realitat ell pretenia mostrar, que tot hom té una dualitat, una part fosca i una lluminosa, i que fins i tot en certs moments Lanero, el policia d’assumptes interns també té una part fosa.

També s’han destacat escenes que son narrades amb crueltat, cruesa i claretat, com per exemple quan es parla de la Sant Muerte, i si aquesta era la intenció de l’autor.  Martos diu que es va documentar molt i que realment va veure casos reals de situacions terriblement cruels entre la delinqüència mexicana i que creia que era una part que calia mostrar en la seva novel·la.  Tot el món dels sicaris, que indueixen al suïcidi per por a una mort molt pitjor o l’índex de violència, està basat en fets reals, que ells creia bàsics per donar context a la trama narrativa. Hi ha personatges com determinats sicaris, o responsables de l’organització criminal amb un pes específic psicològicament que es mereixerien una novel.la a part.

També s’ha parlat molt de la trama, com està treballada i quin és el procés creatiu, en aquest cas una mena de tapís coral de personatges, de trames entrelligades i de espais geogràfics, que sovint saps cap a on vols anar i on vols acabar però que la dinàmica creativa va introduint canvis a mig camí, i després una gran tasca correctora per equilibrar i no deixar cap fil descabellat.

Però la novel·la té varies trames que s’entrellacen en la que destaca una segona trama, la que protagonitzen Lanero el policia d’assumptes interns i Beatriz, localitzada a Barcelona al Bar La provençal, que en aquest cas ha centrat també molt l’interès de les assistents pel punt d’atracció d’aquesta noia, que sembla tenir un passat fosc, i que Lanero sembla indecís entre descobrir o protegir.

Les usuàries li han demanat que si ja treballava en una nova novel·la i ens ha dit que si que té dues històries mig apuntades i que començarà a treballar en elles, però que és un procés lent i que potser triga un o dos anys en tot el procés creatiu. Escriu a mà amb llibretes D4 i després quan tot està acabat i lligat, es quan ho traspassa a l’ordinador. En alguns moments la feina de la seva dona, que té guàrdies li ha permès tenir espais per dedicar-los exclusivament a l’escriptura, però en altres moments el món laboral món absorbent no li permet aquesta llibertat.

Un punt que ha recalcat és la cita de moltes cançons que son la banda sonora de l’obra i que et podrien permetre completar la lectura, llegir amb el youtube obert al costat.

I hi ha una història lateral basada en fets reals, que apareix de forma mot esbiaixada, que és la història de  la càrrega de cavalleria, durant el temps en que Trosky va perseguir als cosacs ucraïnesos a Polònia al 1920. És una escena de nou versemblant perquè està bassada i documentada amb fets reals.  Totes aquestes incursions en trames laterals bassades en fets reals fa que sigui de molt bon llegir, i que tingui una estructura gairebé cinematogràfica.

En general, el llibre ha agradat, i els usuaris i usuàries recomanen la seva lectura. Una bona tertúlia compartida amb bona companyia.