Parlem de... L'harpa d'herba de Truman Capote

"Força abans de la tardor ja vivíem dalt de l'arbre”. 

Així comença aquest relat, recull d'uns episodis d'infantesa, que Capote situa en unes circumstàncies molt determinades: viure en una caseta dalt d'un arbre amb dues tietes ben oposades de caràcter: l'una, la Verena: seriosa, dominant, freda, calculadora i rica, i l'altra, la Dolly: somiadora, ingènua, sensible, espontània; acompanyats de la Catherine amiga íntima de la tieta Dolly i criada de les dues fadrines, el jove Riley Henderson i el jutge retirat Charlie Cool, un personatge extravagant i quixotesc, i que ens porta a plantejar-nos què és i quan costa la llibertat. Una idea esbojarrada amb signes de rebel·lió que altera la vida d'un poble que viu en la mediocritat. La vida adulta, gris i responsable, enfrontada a la juvenil, vital, alegre i despreocupada, digne de proeses.

Un relat de joventut de Capote que ha passat força desapercebut, però que esdevé una petita gran obra.

El Viu la lectura opina

No hi ha dubte de què la ploma de Capote deixa trasbalsat d’una manera o un altra a qualsevol lector, i així ha estat a la nostra sessió. Arpa d’herba és una metàfora de la vida, molt viscuda i una mica irreverent que té el narrador i una dels protagonistes, i alter ego del propi autor, sobre una petit poble de la societat surenya, tancat, tradicional, familiar, on la llibertat és poder decidir que fas a cada hora de la teva vida, pujat dalt d’un arbre, i on els somnis estan a les copes dels arbres i la realitat, més lletja i egoista,   toca de peus a terra, i no tot hom vol tocar de peus a terra.

Una incursió en una realitat màgica, on cada personatge cerca que vol ser més enllà de les expectatives dels seus conciutadans, i on aquests conciutadans no volen deixar-los créixer en llibertat perquè tenen por de les portes que podrien obrir.

Comparat amb A sang freda o Desdejuni a Tiffany’s  és una novel.la gràcil on la  realitat ve relativitzada per la mirada d’un nen  ens diu una de les usuàries, que atorga un caliu mític als records d’infància, quan el narrador ja és adult.

Però la crítica cap a les societats tancades i tradicionalistes i inamovibles del sud d’EEUU  no deixa d’estar present ens assegura un altra.  La relació entre ambdós germanes, malaltissa i depenent que no permet sortir-se del paper de cada una, ha atret molt a les assistents que creuen que són dos personatges molt ben treballats per Capote i que ens representen dos extrems d’una societat altrament tradicional i tancada. Per altra banda la recerca de l’amor i de la pròpia identitat del jutja i del nen, són dos dels altres aspectes que han posat en relleu les usuàries. Per últim em vist moltes de les metàfores que Capote ens fa del pensament d’un  època a través del cel i la terra, i d’aquesta escala que permet apujar-se dalt d’un arbre com eremita i separar-se de tot allò que és lleig i tenir a tocar el que és sublim.

El nostre usuari ens explica com per ell totes les històries del món ja han estat contades, des de la Iliada o l’Odissea, i que el que fa que un autor com Capote valgui la pena és la forma que té de contar aquesta història de donar-te aquell tel que et permet veure la història, copsar-la a través de les paraules.

Per contra una altra usuària ha vist la narrativa que esperava trobar, la força del llenguatge, mesurat i sense res sobrer, però sense la intensitat d’altres obres que havia llegit d’ell.

Com totes les obres de Capote té una versió cinematogràfica, una versió de l’any 95,  que ens proposem descobrir perquè el seu càstig promet bones sorpreses: Sissy Spacek,  Walter Matthau,  Roddy McDowall i Jack Lemmon. 

La Guia