Està clar... a certa edat les
coses es veuen diferents, o si més no, com fan els protagonistes de la història
que us recomanem avui, s’està disposat a prescindir del que dirà la gent per fer senzillament allò que es vol fer,
encara que no estigui ben vist... Sobretot quan el que es vol és alleujar el
pes de la soledat.
Aquest és un relat que ens parla
de com mai és tard per canviar i obrir portes a la vida: l’Addie i en Louis són
veïns; els dos viuen sols de fa molt temps i saben què és la soledat. L’Addie,
però, està disposada a donar un tomb a la seva rutina i un capvespre visita en
Louis amb la intenció de proposar-li que es vegin cada nit per dormir plegats i
conversar.
Passar la nit, sentir l’escalfor
de l’altre al llit, fer-nos companyia. Estirar-nos junts i que et quedis a
passar la nit- tal i com diu la nostra protagonista.
Aquesta és una història senzilla
i planera, encara que plena de reflexions i confidències, que ens convida a
comunicar i compartir paraules que són vivències contades des de la complicitat
i la intimitat; just allò que ens fa coneixedors profunds de l’altre; que ens
hi connecta de manera més intensa i irreversible.
Narrada a un ritme lent, com el
de la mateixa nit, quan les hores de vetlla s’allarguen fins el matí. Quan les
primeres clarors ens fereixen, deixondint-nos per separar-nos de la bona
companyia. Aquell moment que voldríem que
no arribés mai, com la mateixa història, aquesta gens convencional, que ens
porta a compartir el sentit de la comunicació amb dos avis conscients que el
temps fuig per no tornar i que ara i aquí el que compta i compta molt, és viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada