Un dia, mentre passeja per la platja a la recerca de taps d’ampolla per a la seva col·lecció, un jove es troba amb una criatura estranya, d'aire trist, desemparada i solitària: la cosa perduda.
Mentre espera en va que algú vingui a recollir-la s’estableix una relació íntima entre ells. A la platja ningú no en sap res, de la criatura, ni tan sols l’han notat. Llavors decideix dur- la a casa seva. Un cop allí, passa completament desapercebuda per als seus pares, d'altra banda tan atents a les notícies oficials de desgràcies alienes que no s'adonen de la nouvinguda, no obstant això, quan finalment la noten gràcies a les observacions del jove, la menyspreen, l’exclouen i se’n desentenen.
El noi no sap què fer fins que al diari troba un anunci del Departament Federal d’Objectes Inútils. Una vegada arribats al DFOI la cosa fa un sorollet d’infelicitat i mentre ell busca un bolígraf amb què emplenar els interminables models burocràtics, un empleat de la neteja li aconsella que si en alguna cosa aprecia a la cosa perduda no la deixi allí i li lliura una targeta amb un símbol esperançador. Després d’haver donat moltes voltes per la ciutat aconsegueix trobar l’adreça de la targeta en un amagat i fosc portal d’un carreró anònim. Darrere de la porta descobreix un inventari d’estranys i inusuals objectes perduts.
La sessió de la mOn:
Si el punt de partida és que sóc fan d’en Shaun Tan i de tota la seva obra
i investigar sobre la novel·la gràfica LA COSA PERDUDA ... m’ha
fet aturar, respirar i seguir...
Si a més a més afegim un grapat d’ingredients que
sempre em fan badar : un cullerada sopera de surrealisme amb il·lustracions que
ens recorden als personatges irreals d’El Bosco, els espais d’ Eduard Tufle i
els ambients d’en Hopper... la tertúlia prometia ser interessant.... i ho ha
estat!
Hem començat dibuixant un somni ja que la novel·la
està plena d’imatges oníriques. El record d’un somni que s’ha esvaït, fragments
inconnexos, inexplicables, imatges precises, d’altres desdibuixades i
deformades. Milers d’explicacions possibles on tot s’hi val, mirar i veure. Amb aquest exercici he volgut treballar el
que per mi és el pal de paller de la novel·la: Realment veiem el que veiem? Ens
adonem del que ens envolta.... o ens passem la vida mirant-nos el melic?
I tot seguit plana a plana hem estirat el fil del
que veiem i del que interpretàvem: hem
parlat de l’atmosfera futurista que ens descriu en Shaun Tan, aquest entorn
gris, sense arbres, amb un cel verd, canonades i màquines voladores. Gent
apàtica, el pes de la burocràcia, rutina, uniformitat, alienació, el poder dels
règims totalitaris...
Com reaccionaríem si de sobte hi hagués una
interrupció inesperada de les nostres rutines?
Quan hem començat a obrir les planes de llibres
sobre art modern, surrealisme, Dalí, modernisme, simbolisme, il·lustració
gòtica contemporània i hem pogut relacionar imatges que apareixen a “La cosa
perduda” amb les obres que hi apareixen, la sala s’ha omplert de :
- mira
–mira ..! Wuuuala!!! – i això ? ---
deixa’m Deixa’m veure.. – Ala que flipe!
Aquí és
quan per mi el club de lectura és màgic, quan pren força, quan descobreixen i
un llibre els porta a obrir-ne un altre i a interessar-se, tastar, mirar i
veure. Quan tot s’omple de bombolles de sabó...
Finalment, hem parlat del curt d’animació
guanyador de l’Óscar al 2011 i l’hem pogut veure per finalitzar la tertúlia.
Però passeu per la biblioteca i busqueu : El àrbol rojo o Inmigrantes. F l i p a r e
u !!!
Històries sinceres i tendres amb una il·lustració
hiperrealista.
Aquí us deixem l’enllaç al curtmetratge:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada